Hi ha una pregunta que gairebé mai ens fem abans d'una cursa, i que probablement diu més de nosaltres que qualsevol pla d'entrenament: què faries si en un tram del recorregut, sense control ni foto, apareix una drecera evident i ningú —absolutament ningú— pogués assabentar-se'n mai?
No és una pregunta retòrica. És, en essència, l'experiment mental que centenars de corredors populars resolen cada cap de setmana en curses de tot Espanya, gairebé sempre sense pensar-s'ho dues vegades. I la manera com cadascun de nosaltres respondria a aquesta pregunta —amb sinceritat, no amb la resposta "correcta"— té molt a veure amb com ens relacionem amb l'èxit, amb la comparació i amb nosaltres mateixos, molt més enllà del running.
El retallador no és un tipus de persona. És un moment de qualsevol persona
És temptador pensar en el "retallador" com una categoria tancada: aquella persona tramposa que uns pocs identifiquen fàcilment en cada cursa. La realitat és més incòmoda. La temptació de retallar no apareix només en gent amb "mala fibra moral". Apareix, amb intensitat diferent, en qualsevol que competeixi sota pressió, cansament i comparació social —que és, exactament, la definició d'una cursa popular.
El que canvia d'una persona a una altra no és si senten la temptació, sinó què hi fan. I això depèn d'un grapat de mecanismes psicològics que val la pena conèixer, no per assenyalar ningú, sinó per reconèixer-los en un mateix la propera vegada que apareguin.
Quan tothom va pel mateix lloc equivocat
Comencem pel mecanisme menys culpable de tots: l'efecte ramat. Un estudi ja clàssic de la Universitat de Leeds, publicat a la revista Behavioral Ecology, va analitzar com es comporten els vianants en travessar un carrer concorregut. Els investigadors van descobrir que una persona té entre 1,5 i 2,5 vegades més probabilitats de creuar un carrer transitat si el vianant que té al costat es llança primer, fins i tot quan això significa saltar-se el semàfor en vermell i assumir un risc real.
Traslladat a una cursa popular, el mecanisme és idèntic. Si centenars de corredors prenen una trajectòria lleugerament diferent de l'oficial —perquè la senyalització falla en una corba, perquè algú davant es desvia i la resta segueix el moviment—, el nostre cervell interpreta automàticament que aquest camí ha de ser el correcte. No cal intenció de fer trampa. Basta amb l'impuls, profundament humà, de refiar-nos del grup abans que del nostre propi criteri. Com resumeixen els qui han estudiat aquest fenomen en diferents contextos, seguir la multitud resulta senzill, ofereix una sensació de protecció i pot fins i tot ajudar a mantenir una bona reputació social, tot i que també pot tenir conseqüències serioses.
La lliçó pràctica aquí és senzilla: en curses massives, especialment en trams mal senyalitzats o amb corbes tancades, convé prestar atenció conscient al traçat oficial en lloc de deixar-se portar pel grup. No per por que t'acusin de res, sinó perquè aquell petit gest d'atenció —seguir el camí real i no el camí de la majoria— és en realitat un entrenament de criteri propi que es trasllada a altres decisions de la teva vida esportiva: seguir el teu pla quan el grup d'entrenament tira més fort del que et convé aquell dia, per exemple.
El número que es converteix en identitat
Aquí arriba el mecanisme més interessant i, probablement, el més universal. Vivim envoltats d'aplicacions que converteixen cada entrenament en una dada pública: distància, ritme, desnivell, comparació directa amb els teus contactes. Segons el marc de la teoria de l'autodeterminació, un dels models més influents en la psicologia de la motivació, hi ha una diferència fonamental entre motivar-nos pel gaudi de la pròpia activitat i motivar-nos pel reconeixement extern que aquesta activitat genera. La motivació intrínseca es fa efectiva quan una activitat es viu com a autodeterminada, i s'inhibeix quan aquesta mateixa activitat es viu com a controlada des de fora.
Les aplicacions de seguiment esportiu no són bones ni dolentes en si mateixes —de fet, ben utilitzades, són una eina estupenda de progrés—, però sí que introdueixen un element nou: converteixen cada sessió en una possible actuació pública. I quan aquesta dimensió pública comença a pesar més que la satisfacció del procés, apareix la temptació de maquillar la dada: publicar el temps del rellotge en lloc del temps oficial, "oblidar" esmentar el tram que et vas saltar perquè et feia mal un genoll, arrodonir cap amunt una distància que en realitat va ser una mica més curta.
Cap d'aquests gestos no sembla, aïlladament, gravíssim. Aquest és precisament el mecanisme: la dissonància cognitiva no es resol amb mentides enormes, sinó amb petites edicions de la realitat que la nostra ment accepta sense resistència perquè són, en aparença, insignificants.
Una autoavaluació en tres preguntes
Si vols fer l'exercici de mirar-te amb honestedat —no per castigar-te, sinó per entendre millor la teva pròpia relació amb la competició—, prova de respondre't aquestes tres preguntes abans de la teva propera cursa, amb calma, sense la resposta "correcta" en ment:
Correries aquesta cursa igual si no poguessis explicar-ho a ningú després? Si la resposta et fa nosa, probablement una part important de la teva motivació es basa en la validació externa més que en el gaudi del propi repte. No és un defecte de caràcter: és informació útil sobre on és posat el teu focus ara mateix.
Com reacciones quan acabes més lent del que esperaves, encara que les condicions ho justifiquessin? Una decepció proporcional és sana i forma part de competir. Una decepció que t'acompanya dies després, que et fa qüestionar el teu valor com a corredor o com a persona, sol indicar que la teva autoestima està massa enganxada al resultat del cronòmetre.
Alguna vegada has "editat" lleugerament el relat d'una cursa en explicar-la a altres? Aquest petit gest —ometre el tram que vas caminar, arrodonir el temps, no esmentar la drecera involuntària— és la porta d'entrada exacta al mateix mecanisme psicològic que porta alguns corredors a retallar metres del recorregut oficial. No cal haver-ho fet mai de manera conscient per reconèixer l'impuls.
Un exemple que probablement has viscut en primera persona
Pensa en l'última vegada que vas córrer en un grup d'entrenament o en un pilot nombrós durant una cursa popular. És molt probable que, en algun moment, tot el grup prengués una decisió col·lectiva sense que ningú la verbalitzés: retallar una rotonda per dins, saltar-se un semàfor en àmbar, agafar la vorera en lloc del carril bici. Ningú no ho va decidir individualment. Simplement va passar, perquè el primer ho va fer i la resta va seguir el moviment sense plantejar-se una alternativa.
Aquest mateix patró, multiplicat per centenars de corredors en una cursa popular amb mala senyalització en un punt concret, és exactament el que pot convertir un error de traçat en una "trampa col·lectiva involuntària". Ningú no va decidir retallar la cursa de manera individual i calculada. El grup, simplement, es va comportar com un organisme únic, seguint el primer que es va desviar sense qüestionar-ho. Això no exonera de responsabilitat —el resultat final de la classificació és el mateix, es va recórrer menys distància—, però sí que explica per què molts dels "retalls" en curses massives no responen a mala fe individual sinó a un fallo d'atenció col·lectiu perfectament humà.
Per què això no va només de running
La raó per la qual aquest tema mereix més d'un cafè de conversa és que el mecanisme no es queda a la cursa. La persona que necessita maquillar un resultat esportiu per sostenir la seva imatge sol aplicar variacions del mateix patró a la feina, als estudis o en com explica els seus propis èxits als altres. I a la inversa: la persona que ha entrenat la honestedat amb si mateixa en una cosa tan exposada com una cursa popular —on el xip i el rellotge no menteixen— sol traslladar aquesta mateixa solidesa a altres terrenys de la seva vida.
Per això, quan treballo amb corredors i triatletes, una de les primeres coses que intento entendre no és la seva marca en 10K, sinó d'on ve la seva motivació real per entrenar. Els qui entrenen per sentir-se millor amb ells mateixos, per progressar de manera sostenible, per gaudir del procés, rarament senten la temptació de maquillar res, perquè no necessiten que la dada parli millor d'ells: ja se senten bé amb el que estan construint. Els qui entrenen gairebé exclusivament per a la validació externa —el "m'agrada", el comentari, la comparació directa— són els que amb més freqüència cauen en petites trampes d'aquest tipus, gairebé sempre sense ser plenament conscients d'això.
El que veig al club, setmana rere setmana
Coordinar un club de triatló durant anys et dona una perspectiva que rarament s'explica en els articles sobre aquest tema: la diferència entre atletes no està tant en el seu nivell físic com en la seva relació amb la comparació. He entrenat corredors amb marques modestes que gaudeixen de cada entrenament i de cada cursa com si fos un regal, i he entrenat atletes de nivell molt alt que viuen cada sessió com una amenaça constant per a la seva identitat. La diferència no està a les cames. Està, gairebé sempre, en d'on ve la seva necessitat de rendir.
Els primers solen tenir una relació sana amb el fracàs puntual: un mal dia és un mal dia, no una sentència sobre qui són. Els segons, en canvi, tendeixen a viure qualsevol baixada de rendiment com una crisi personal, i són precisament aquests últims els que, estadísticament, mostren més tendència cap als petits atajos —físics o narratius— quan el resultat no acompanya. No és casualitat que la literatura sobre motivació esportiva assenyali una i una altra vegada la mateixa variable: com més rígida és la identitat construïda al voltant del rendiment, més gran és la fragilitat davant de qualsevol resultat que la contradigui.
No es tracta de perseguir ningú. Es tracta de conèixer-te
No escric això perquè comencis a sospitar dels teus companys de cursa ni perquè t'hi sumis a cap caça de "retalladors" a les xarxes socials. Ho escric perquè, com a entrenador, he vist una i altra vegada que el corredor que més gaudeix a llarg termini —i que a més millora més, amb dades objectives davant— és el que ha fet les paus amb aquest tipus de preguntes incòmodes. El que ha decidit, de manera conscient, que la seva relació amb l'esport es construeix sobre el procés real i no sobre el relat que pot explicar després.
La propera vegada que corris una cursa popular, presta atenció a aquell petit moment de decisió: la corba mal senyalitzada, el tram on ningú mira, l'instant en què podries arrodonir el temps en explicar-lo. No cal un podi en joc perquè aquest moment sigui revelador. De fet, com menys hi ha en joc, més honest és el mirall. I aquest mirall, ben mirat, és una de les eines d'autoconeixement més barates i més directes que existeixen: no necessita terapeuta, ni qüestionari, ni introspecció forçada. Només necessita una cursa, un tram sense vigilància i la disposició a observar-te amb la mateixa curiositat amb què observaries qualsevol altra persona.
Entrena el teu procés, no el teu relat
Si sents que la teva motivació per entrenar depèn massa del que altres veuen o comenten, és un bon moment per replantejar el teu enfocament d'entrenament. A Funtastic Race treballem la part tècnica de la teva progressió —planificació, sèries, transicions, força— però també la relació que tens amb el teu propi procés, perquè cada cursa es converteixi en una font de gaudi real i no en una actuació per als altres. Si vols fer aquest pas, escriu-me i dissenyem junts el teu proper pla d'entrenament.
Referències
Faria, J. J., Krause, S., & Krause, J. (2010). Collective behavior in road crossing pedestrians: The role of social information. Behavioral Ecology, 21(6), 1236-1242. https://doi.org/10.1093/beheco/arq141
Psychology Today. (2023, juny 28). Why you shouldn't follow the crowd. https://www.psychologytoday.com/us/blog/stretching-theory/202306/why-you-shouldnt-follow-the-crowd
Ryan, R. M., & Deci, E. L. (2000). Self-determination theory and the facilitation of intrinsic motivation, social development, and well-being. American Psychologist, 55(1), 68-78.
Keep on Running: An analysis of running tracking application features and their potential impact on recreational runners' intrinsic motivation. (2022). https://arxiv.org/pdf/2206.09613