En totes les curses populars hi ha personatges que es repeteixen cursa rere cursa. Hi ha el debutant nerviós que no para de mirar el rellotge, el veterà que corre amb el somriure posat des del quilòmetre zero, i hi ha el retallador: aquell corredor que, de manera conscient o gairebé automàtica, decideix saltar-se uns metres del recorregut oficial per guanyar temps o esquivar una dificultat.
La reacció més habitual davant d'aquest comportament és moral: "està fent trampes". Però, com a entrenador, la pregunta que de veritat m'interessa —i que probablement també t'interessi si entrenes pel teu compte o coordines un grup— és una altra: què porta algú a saltar-se una norma quan, en la immensa majoria dels casos, no obté cap benefici real? Perquè, excepte excepcions, qui retalla no guanya cap premi, no puja a un podi de veritat i, moltes vegades, ni tan sols millora de manera significativa la seva posició a la classificació. L'únic que aconsegueix és un temps lleugerament millor.
Per què algú necessita aquell temps? La resposta gairebé mai és a les cames. És al cap.
L'esport com a laboratori de personalitat
La psicologia de l'esport porta dècades assenyalant una cosa que qualsevol entrenador experimentat reconeix de manera intuïtiva: les situacions d'exigència competitiva funcionen com un laboratori de personalitat. Quan apareixen la fatiga, la pressió del cronòmetre i la comparació directa amb altres corredors, moltes de les màscares socials que portem en el dia a dia cauen, i emergeixen trets bastant estables de cada persona: la seva honestedat, la seva tolerància a la frustració, el seu autocontrol, la seva necessitat de reconeixement o la seva capacitat de respectar una norma fins i tot quan ningú no la vigila.
Retallar una cursa sembla un gest petit —uns metres, uns segons—, però psicològicament és molt revelador. Això no vol dir que qui ho fa tingui un problema clínic ni un trastorn. Sí que pot assenyalar, amb força fiabilitat, certs estils de personalitat i certs patrons de motivació que després es repeteixen en altres contextos de la vida d'aquesta persona: la feina, els estudis, les relacions.
Perfil 1: el racionalitzador
És, amb diferència, el perfil més comú. Aquest corredor compta amb un mecanisme psicològic molt ben documentat: la racionalització. No pensa "faré trampes". Pensa una cosa força diferent: "el recorregut estava mal mesurat", "tothom talla per allà", "només han sigut un parell de metres", "el meu GPS sempre marca de més", "aquella era la trajectòria ideal, no una drecera".
Darrere d'això hi ha un mecanisme que Leon Festinger va descriure per primera vegada als anys cinquanta i que segueix sent un dels pilars de la psicologia social: la dissonància cognitiva. Quan les nostres accions entren en conflicte amb la imatge que tenim de nosaltres mateixos com a persones honestes, el cervell busca reduir aquesta incomoditat, i ho fa gairebé sempre modificant la interpretació dels fets abans que la conducta. Com resumeixen alguns investigadors que han estudiat aquest fenomen en contextos de deshonestedat acadèmica, molt traslladables a l'esport, aquestes justificacions serveixen per reduir la dissonància cognitiva entre la creença que fer trampes està malament i el propi comportament deshonest.
Hi ha fins i tot un matís més fi, descrit per investigadors del "manteniment de l'autoconcepte": la majoria de persones compten amb un marge intern —un "factor d'ajust"— dins del qual poden comportar-se de manera deshonesta mentre continuen mantenint la imatge de si mateixes com a bones persones. No busquen el benefici màxim possible. Busquen quedar-se just per sota del llindar on la trampa començaria a sentir-se com una falta moral greu. No canvia la conducta: canvia la història que s'expliquen a si mateixes.
Perfil 2: el buscador de validació
Hi ha corredors la veritable competició dels quals no acaba a la línia de meta. Comença quan publiquen el resultat. Vivim en una època en què la marca esportiva té un component social enorme: aplicacions com Strava converteixen cada entrenament i cada cursa en una oportunitat de reconeixement extern, de likes, de comentaris.
Aquí entra en joc un dels marcs teòrics més sòlids de la psicologia de la motivació: la teoria de l'autodeterminació de Deci i Ryan. Segons aquest model, la motivació intrínseca fa alguna cosa per si mateixa, per l'interès i el gaudi inherents a l'activitat, mentre que la motivació extrínseca implica fer alguna cosa per obtenir un resultat separable, com evitar un càstig o guanyar reconeixement. Quan la balança s'inclina massa cap a l'extrínsec —cap a l'aprovació externa—, la temptació de maquillar petits detalls del resultat augmenta de manera considerable, perquè el que està en joc ja no és només el rendiment, sinó la validació social que aquest rendiment genera.
A la pràctica, això es tradueix en corredors que no busquen només córrer: busquen demostrar que corren. I quan aquesta necessitat de demostració pesa més que la satisfacció personal pel procés, qualsevol drecera comença a semblar raonable.
Perfil 3: l'hipercompetitiu
No tots els retalladors busquen enganyar. Alguns, simplement, necessiten guanyar. Encara que sigui per tres segons. Encara que ningú recordi aquell resultat una setmana després. Aquestes persones solen presentar un nivell de competitivitat molt elevat, fins al punt que la cursa deixa de ser una activitat saludable i es converteix en una font constant de comparació social.
La seva autoestima depèn en gran mesura del resultat. No gaudeixen tant de l'esport en si com de la sensació de sentir-se millors que el corredor que tenen al costat. I aquí apareix una paradoxa que veig sovint en el treball diari amb esportistes: com més fràgil és l'autoestima de base, més gran sol ser la necessitat de demostrar superioritat externa, precisament perquè aquesta superioritat compensa una inseguretat interna que rarament es verbalitza.
Perfil 4: l'oportunista moral
Existeix un altre perfil molt estudiat en psicologia social: persones la conducta de les quals depèn enormement de la probabilitat de ser descobertes. Si hi ha jutges o control de pas, respecten la norma. Si no n'hi ha, apareixen les excepcions. No senten un conflicte moral intens; simplement fan un càlcul de cost-benefici. Si creuen que ningú no els veurà, el comportament canvia.
Aquest fenomen s'ha estudiat durant dècades en recerques sobre honestedat i compliment normatiu, i la conclusió és força consistent: la majoria d'éssers humans som més honestos quan sentim que estem sent observats. La diferència entre unes persones i unes altres està en quant canvia la seva conducta quan aquesta vigilància desapareix.
Perfil 5: l'efecte ramat
No tots els retalls són deliberats. En curses molt nombroses apareix un fenomen de comportament col·lectiu: quan centenars de corredors prenen una trajectòria incorrecta —per exemple, retallant una corba mal senyalitzada—, el nostre cervell interpreta automàticament que aquell camí ha de ser el correcte. És el mateix mecanisme pel qual les persones creuen un semàfor en vermell quan veuen que la resta del grup ho fa. No sempre hi ha intenció de fer trampes: a vegades, simplement, seguim el grup perquè el nostre cervell està dissenyat per estalviar esforç cognitiu prenent com a referència el comportament dels altres.
Perfil 6: el narcisisme quotidià
La paraula "narcisisme" s'utilitza sovint de manera incorrecta i una mica a la lleugera. No tothom que presumeix és narcisista, ni tot narcisista presumeix. Tanmateix, alguns retalladors mostren trets compatibles amb el que en psicologia es coneix com a narcisisme subclínic: persones que necessiten mantenir una imatge d'èxit constant, per a qui reconèixer un fracàs resulta especialment dolorós perquè la seva identitat depèn en excés de semblar competents.
Per a aquest perfil, una mala cursa pot viure's gairebé com una amenaça personal. Retallar uns metres es converteix, gairebé sense que la persona en sigui conscient, en una manera de protegir aquesta imatge davant dels altres i davant de si mateixa.
El més cridaner: la majoria no sent que estigui fent trampes
Potser la troballa més interessant de tota aquesta línia de recerca és aquesta: la majoria de retalladors no experimenta una culpa intensa. No perquè els mancin valors, sinó perquè la seva ment ha reconstruït la situació de tal manera que la conducta els sembla justificable. Com conclouen alguns autors que han revisat dècades d'estudis sobre dissonància cognitiva i deshonestedat, la creença que fer trampes està malament no impedeix, per si sola, que es produeixi; moltes persones enganyen tot i creure que és incorrecte o injustificable, i la clau està precisament en com es gestiona després aquesta dissonància.
Som, en general, extraordinàriament hàbils a justificar les nostres pròpies decisions. Molt més hàbils que jutjant les alienes.
Es pot entrenar això? Sí, i la clau no són les sancions
Aquí és on el treball de coach esdevé realment útil, més enllà del diagnòstic psicològic. L'evidència sobre motivació i integritat apunta en una direcció molt clara: la solució no és augmentar el càstig, sinó modificar el tipus de motivació que sosté la conducta del corredor. Un estudi recent sobre intervencions per reduir la deshonestedat en entorns d'avaluació va trobar que els missatges basats en conceptes psicològics de motivació —en contraposició als missatges centrats només en la vigilància o el càstig— van reduir un 42% el percentatge de participants que feien trampes de manera completa, i van augmentar un 19% el percentatge de qui no en feia de cap manera, sense perjudicar el rendiment ni l'experiència de les persones que hi van participar.
Traslladat al running: els corredors la satisfacció dels quals procedeix del procés —entrenar amb constància, millorar la tècnica, acabar una cursa amb honestedat— mostren molta menor tendència a comportaments deshonestos que aquells que basen tota la seva autoestima en el resultat final. Quan l'objectiu deixa de ser "semblar ràpid" i passa a ser "convertir-me en un millor corredor", retallar deixa de tenir sentit, perquè ja no resol res rellevant per a aquella persona.
La veritable línia de meta
No és preocupant el corredor que retalla vint metres en una cursa popular sense transcendència. El que és realment rellevant és la necessitat psicològica que el porta a fer-ho, perquè aquest mateix mecanisme probablement reaparegui en altres àmbits de la seva vida: a la feina, als estudis, a les relacions personals, en qualsevol situació on l'èxit depengui de la comparació amb els altres.
Una cursa popular dura, com a molt, unes hores. La personalitat, en canvi, ens acompanya tota la vida. I potser aquesta sigui la veritable línia de meta: ser capaços de creuar-la sabent que hem recorregut exactament el mateix camí que els altres.
Una autoavaluació honesta abans de la teva propera cursa
Si vols aplicar-te aquesta anàlisi a tu mateix —no per jutjar-te, sinó per entendre millor la teva pròpia relació amb la competició—, hi ha tres preguntes que sol plantejar als corredors que entreno quan noto que el resultat comença a pesar més del compte:
Gaudiries igual d'aquesta cursa si ningú més que tu coneixés el resultat? Si la resposta és no, probablement la teva motivació s'ha desplaçat cap a l'extrem extrínsec del que parlàvem abans, i val la pena treballar-ho abans que es converteixi en un problema més gran.
Sents alleujament o decepció quan acabes més lent del previst, fins i tot si l'entrenament i les condicions de la cursa ho justificaven? Una decepció proporcional és sana; una decepció desproporcionada, que t'acompanya dies després i que et fa qüestionar el teu valor com a corredor, sol assenyalar que l'autoestima està massa enganxada al cronòmetre.
Has canviat alguna vegada, encara que fos mínimament, el teu relat d'una cursa quan l'has explicada a altres? Aquest petit gest d'"editar" la realitat, per petit que sigui, és la porta d'entrada exacta al mecanisme de racionalització que hem descrit en el primer perfil d'aquest article. No cal haver retallat un metre del recorregut per reconèixer-se en aquest impuls.
Treballa la teva motivació, no només el teu ritme
Com a entrenador nacional i coordinador de club, veig aquest patró constantment: els corredors que més gaudeixen i més progressen a llarg termini són els que han après a mesurar el seu èxit en el seu propi procés, no en la comparació permanent amb la resta. Si notes que la teva motivació depèn massa del que pensin els altres de les teves marques, a Funtastic Race podem ajudar-te a redissenyar la teva manera d'entrenar i de competir perquè el procés torni a ser el centre. Escriu-me i parlem de com construir un pla que et faci gaudir de cada cursa, amb o sense dreceres de per mig.
Referències
Festinger, L. (1957). A theory of cognitive dissonance. Stanford University Press.
Neurolaunch. (2025, gener 14). Cognitive dissonance in cheating: Unraveling the mental conflict. https://neurolaunch.com/cognitive-dissonance-cheating/
Ryan, R. M., & Deci, E. L. (2020). Intrinsic and extrinsic motivation from a self-determination theory perspective: Definitions, theory, practices, and future directions. Contemporary Educational Psychology. https://www.sciencedirect.com/science/article/abs/pii/S0361476X20300254
ResearchGate. (2009). Study of a cognitive dissonance intervention to address high school students' cheating attitudes and behaviors. https://www.researchgate.net/publication/233142786
ResearchGate. (2017). How to cheat and not feel guilty: Cognitive dissonance and its amelioration in the domain of academic dishonesty. https://www.researchgate.net/publication/314715692